L'estimada de Don Jaume

I

Don Jaume té una estimada
que ben jove l va emprendar.
L'estimada de Don Jaume,
una terra sobre l mar.
No més de sentir parlar-ne
ja n va quedâ enamorat.
Diu als barons que l'ajudin,
que la vol anâ a cercar.
Mentre ls barons treuen comptes
Don Jaume va a mirâ al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n'era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l'estol mar endins sen va.

II

A l'hora que l sol va a pondre-s
Mallorca veu l'aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d'amor.
L'illa s torna tota roja
i el cap del rei nimbat d'or.
Ell, quan posa l peu en terra,
ja sen sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l'esguart piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d'Aragó.
Per xò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i per xò ls ulls li blavegen,
i per xò té l cap tant ros.

III

Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l'alba esclarida
alça l'espasa real
boi cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s'aixequen,
més els raca l'embestida.
«Vergonya, barons, vergonya!»,
clama l rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que ls sarrains,
amb ullada estemordida,
van veure a l'host catalana
com mai ningú més l'ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitâ en nostra companyia.

IV

«Mallorca, dó-m menjâ i beure,
que m seran dolços tos fruits.
Ara que t'he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n'és de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quïetut.»
Així a soles se parlava
aquell vespre l rei august,
i entre ls morts de la batalla
s'adormia am sòn segur.

V

Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni ls grans amors de Valencia,
ni ls de Murcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memoria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre l mar
com no l té cap rei d'Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig-rient i ple d'ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de Valencia finava,
va girâ-s de cara al mar
cercant l'amorosa platja,
i va morir mig-rient,
pensant que se n'hi anava.