Oda a Espanya

Escolta, Espanya, —la veu d'un fill
que t parla en llengua —no castellana:
parlo en la llengua —que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua —pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa —dels saguntins
i dels qui per la patria moren:
les teves glories —i els teus records,
records i glories —no més de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar—te —molt altrament.
Per què vessar la sang inutil?
Dins de les venes —vida és la sang,
vida pels d'ara —i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves —en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies —a mort els fills,
te satisfeies —d'honres mortals,
i eren tes festes —els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos —marxar replens
dels fills que duies —a que morissin:
somrients marxaven —cap a l'atzar;
i tu cantaves —vora del mar
com una folla.

On són els barcos? —On són els fills?
Pregunta—ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, —no tens ningú.
Espanya, Espanya, —retorna en tu,
arrenca l plor de mare!

Salva-t, oh!, salva-t —de tant de mal;
que l plô t torni feconda, alegra i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca l front,
somriu als set colors que hi ha en els nuvols.

Ont ets, Espanya? —No t veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua —que t parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

1898